ISAAC CANDELARIO  – Juilol 2021

Encara recordo la tarda d’hivern que ens vam conèixer, vaig perdre’m pel barri del Born de Barcelona i en un petit carrer, de sobte, em vaig trobar immers en un espai màgic: el teu estudi. Com si es tractés d’un alquimista, em vas obrir les portes del teu laboratori de creació, on envoltats pels diferents materials, objectes, pigments i eines que serveixen per a investigar i crear la teva obra, vam iniciar una llarga conversa.

Evocant-me a un ganivet de curiositats, recordo que els ulls no paraven de perseguir cadascun dels racons d’aquell indret tan peculiar, cercant cadascuna de les escultures, que col·locades sàviament a les seves corresponents prestatgeries, emulava al meu cap una exposició cronològica imaginària, on s’entenia sense cap dubte la teva trajectòria artística. Així doncs, a dalt, les obres més primerenques, aquelles que podríem considerar més academicistes, però on ja es comença a veure la teva passió per l’estudi del moviment i l’expressió del cos, un leitmotiv en tota la teva obra posterior.

Al centre, tot un seguit de terracotes exquisides, on podríem dir que mostres la teva mirada més surrealista. Sense abandonar l’estudi del cos humà, presentes personatges onírics, que semblen sortir dels teus pensaments i somnis més profunds. Homes amb banyes de cérvol, persones que es transformen en arbres- com si es tractés d’una reinterpretació del mite d’Apol·lo i Dafne-, demostres com la teva imaginació traspassa l’academicisme més primerenc i evoluciona cap a la teva etapa, des del meu punt de vista, més interessant on l’obra sempre acompanya a la reflexió del visitant.

Aquesta obra més recent, doncs, la situes al prestatge de sota, i encara més, les escultures en procés a la teva taula de treball. Una etapa, que inicies, com molt bé expliques en algunes de les teves reflexions, amb l’obra Sense sostre, on obres la porta a la reflexió i on a partir de les teves escultures ens preguntes el perquè d’aquestes injustícies que veiem cada dia al nostre voltant. M’agrada molt, quan penso i parlo d’aquesta sèrie d’obres, relacionar-les amb el concepte de l’obje trouvé, ja que és en aquest moment quan comences a introduir tot un seguit d’objectes trobats i que a priori no es consideren artístics, com a pretext per a situar als teus personatges, i reforçar encara més les reflexions que ens proposes en cadascun dels teus treballs. Amb una tècnica de l’assemblatge molt acurada, fas conviure d’una manera magistral les petites figures de terracota amb objectes com un sedàs, el conegut panot barceloní dissenyat per Josep Puig i Cadafalch (símbol inequívoc de la ciutat de Barcelona), un tros de pany de paret, una xemeneia de plàstic… que simbolitzen el context i situes al personatge en un lloc determinat. Al cap em venen obres com: Som natura a la ciutat, Silenci polític, Desnonat, Roof garden… tot un seguit de treballs on l’objecte quotidià es converteix en l’autèntica obra, sempre, però, amb la companyia de la figura humana, representant la societat que pateix aquestes injustícies.

Si continuem visitant, aquesta exposició que em vaig imaginar a l’estudi d’en Ramon, em va cridar molt l’atenció un apartat ben diferenciat on el material emprat era completament diferent de la resta, no hi havia terracotes sinó unes petites escultures modelades amb ceràmica freda. Davant de la meva estupefacció pel canvi tan radical en la tècnica i el material, em vas explicar que pertanyien al treball realitzat a casa durant els mesos de confinament. Aquest ha estat un tema del qual se n’ha parlat molt durant el passat 2020, com els artistes des del seu espai de tancament mai van deixar de crear, i van haver (a vegades) de reinventar-se utilitzant els materials i les eines que tenien en aquell moment al seu abast. En aquest cas un conjunt de personatges que miren al cel de ciment, es presenten com si fossin un exèrcit, acompanyats de tot un seguit de petites figures que carregades amb les seves pertinences caminen cercant un lloc on allotjar-se. Aquestes dues sèries són una reflexió molt intensa del moment de crisi ocasionat per la pandèmia. Moltes famílies, sense recursos, van haver d’abandonar les seves llars, i per tant, la seva vida, tot cercant un lloc on establir-se.

Seguint la idea d’aquest conjunt de petites obres modelades, en Ramon ha treballat en la seva darrera sèrie, que trobaríem al final d’aquesta exposició fictícia situada al seu taller. Es tracta de terracotes, d’una certa dimensió, que representen cossos que incorporen bosses i maletes, i que queden integrades com si fossin les mateixes extremitats. Aquesta sèrie planteja una doble reflexió. Per una banda i seguint amb el treball anterior produït durant el confinament, Pons planteja aquestes figures com a persones que transiten acompanyades de les seves pertinences dins les maletes, cercant una nova vida estroncada per la crisi. Per altra banda, i com a contrapartida, veiem com aquestes maletes, de vegades es transformen en bosses de compra, una crítica veritable a la societat de consum en la qual vivim. L’altra cara de la moneda que nega una realitat que passa cada dia en les nostres ciutats. És curiós com en aquesta sèrie, totes les figures no presenten un rostre definit, un aspecte intencionat per l’artista, ja que com bé diu, no pretén particularitzar aquestes situacions sinó que les presenta de manera general a totes les cultures del món. Per tant, dues situacions actuals completament diferents que es plantegen en la mateixa sèrie i que demostren una altra vegada que tots podem estar sotmesos a aquestes situacions i que en qualsevol moment poden capgirar la nostra vida.

Amb aquesta sèrie, acabaria la visita per aquesta exposició que em vaig imaginar el dia que vaig visitar l’estudi de l’artista. Qui m’hagués dit que aquest discurs plantejat al meu cap, es materialitzaria ara (en part) a Santa Cristina d’Aro. Doncs bé, així és. Espero que gaudeixin d’aquesta mostra, i reflexionin sobre les preguntes que l’artista ens planteja en cadascuna de les seves obres, tal com em va passar a mi, aquella tarda d’hivern en què vaig conèixer a l’amic i estimat Ramon Pons.

Isaac Candelario.
Historiador de l’Art.
Mataró, juliol 2021.